Prou de monument feixista a Tortosa

Article de l'escriptor i professor Emigdi Subirats publicat al setmanari La Veu de l'Ebre el 22 d'octubre de 2010

La Batalla de l’Ebre va ser la més sanguinària de tota la guerra incivil (1936-69). El General Franco va ordenar la construcció d’un monument a la reina de les batalles del conflicte bèl·lic a meitat dels anys 1960, per tal d’honorar els caiguts per Déu i per Espanya. Aquesta era la seua intencionalitat, amb un missatge ben explícit: hi havia uns morts que eren els bons i que mereixien el reconeixement de la divinitat (sense que Déu, òbviament, en fos partícip d’aquest fet!). Un cop desaparegut el cabdill el 20 de novembre de 1975, s’ha anat discutint durant anys i panys, sense cap resultat en concret, el futur d’aquest símbol, estèticament tan lleig, d’un règim dictatorial que va provocar l’endarreriment econòmic i cultural de la ciutadania.

Aquest monument té una simbologia totalment franquista, senzillament perquè tot ell va ser construït per recordar qui eren els bons de la guerra i per honorar els governants de la croada feixista. Una part de la classe política tortosina situa tendenciosament el debat sobre el futur del monument davant d’un parany incomprensible: no es pot esborrar la història, quan precisament el monument remembra tota una història tacada de sang en tot el seu conjunt. Allò que més em molesta de l’esmentat argument és la incapacitat de molts polítics per condemnar a viva veu el franquisme, aquell règim intolerant que va convertir l’estat en la reserva espiritual d’occident durant gairebé 4 dècades. Aquí no es discuteix si els dirigents del règim republicà varen ser les germanetes de la caritat. No val l’excusa que tothom va fer malifetes i que va vessar-se sang per tots dos bàndols. El que està damunt la taula és la condemna sense pal·liatius del règim feixista, pel fet que va provocar infinitat de morts durant la postguerra i que va seguir occint fins dies abans del traspàs al llit del dictador. Tampoc hem de tenir present tothora que el franquisme va portar a terme un intent de genocidi lingüístic català. Va provocar un empobriment cultural sense precedents, atès que la majoria dels literats, pintors, músics i artistes del país varen haver de viure un llarg exili exterior (a França, Mèxic, Xile, Argentina, etc.), mentre que els que varen quedar-se varen sofrir un altre terrible exili interior, ja que no tenien els mitjans adequats per exercir la seua intel·lectualitat. S'escrivia amb la llengua que es podia, com ens recorda l’estimat intel·lectual tortosí Manel Pérez i Bonfill, un dels molts represaliats pels franquistes per la seua fidelitat a la cultura catalana. Sortosament, com va deixar anotat des de Mèxic estant l'intel·lectual Joan Cid i Mulet, en una carta escrita dies després que morís Franco, amb la seua desaparició "passaven a la història les llargues vacances del silenci".

És hora de demostrar valentia política per tal d'afrontar l’enderrocament del monument. No és comprensible que el franquisme sociològic encara regeixi part de la vida política local a Tortosa. No ens poden vendre la moto de la destrucció d’un monument, ja que seria senzillament l’enderrocament d’una construcció d'un règim criminal, que, a la vegada, va deixar l’estat a la cua de l’Europa occidental quant a potencial industrial i econòmic, i va potenciar una educació sexista i ultracatòlica amb la idea d’aconseguir mentalitats ràncies afins al seu totalitarisme. D’aquesta penosa educació, encara en paguem les conseqüències avui dia amb molts comportaments socials. No em val tampoc l’argument que no és un tema primordial i que la ciutadania té altres problemes i necessitats, ja que un monument així no estaria en peu a cap ciutat italiana o alemanya, estats que varen patir igualment règims totalitaris i criminals. El règim que va construir aquest monument no era una dictablana!

I una ciutat com Tortosa, que aspira a liderar la Vegueria de l’Ebre, que ens ha de dotar d’una estructura administrativa al territori ebrenc, que està situada a la cruïlla dels Països Catalans, mai no pot considerar com a emblema un monument d’aquestes característiques i d’aquesta simbologia. És hora de dir el darrer adéu al monument de la vergonya. Una ciutat moderna i geogràficament important de Catalunya i dels Països Catalans, monumental i històrica, seu de vegueria i de diòcesi, universitària, centre aglutinador d’Ebre-Matarranya-Maestrat, hauria de deixar totalment enrere els residus franquistes.