El ple municipal del passat dia 8 de novembre, en què es debaté (si és que allò fou un debat) la moció que demanava la retirada dels símbols franquistes de la ciutat, fou veritablement vergonyós. Una federació que porta la paraula”Democrática” en els noms dels dos partits que la integren, i que tenia la clau del resultat de la votació, va votar, en contra d’una llei aprovada amb els seus vots, contra l’eliminació dels símbols enaltidors de la Dictadura a la nostra ciutat.
El nou regidor del PP, un partit que s’ha negat reiteradament a condemnar la dictadura terrorista del general Franco, ho va tenir molt fàcil, limitant-se a subscriure de la A a la Z les “argumentacions” de la portaveu de CiU, senyora “Quinacasualitat” Roigé. I quins foren els arguments de l’esmentada senyora per a votar contra la moció popular? No en va presentar ni un que toqués, ni que fos de passada, el contingut de la moció. Es limità a escampar merda –es veu que n’hi sobra- sobre els partits que manifestaren el seu acord amb la petició ciutadana. Merda, per cert, que era real en alguns casos, com quan digué que un govern municipal d’esquerres havia catalogat el “monstrument” d’estètica nazi del riu com a “Bé Cultural d’Interès Local”.
Però no era d’aquestes coses del que volia parlar, sinó del significat d’aquests símbols (el “monstrument”, la plaça i l’institut Joaquín Bau i el nom del 13 de gener), un significat del qual va parlar molt bé la gent que presentava la moció. Però se’n van deixar una part menys visible que va afectar profundament la gent de la nostra ciutat.
Aquests símbols no es poden deslligar del domini que sobre Tortosa i les seues comarques, especialment el Baix Ebre i el Montsià i més especialment el Delta, exerciren amb mà de ferro unes poques famílies tortosines –no més de vuit o deu- que controlaven la vida econòmica –les poques fabriques que hi havia i les terres d’arròs sobretot-, la vida política –els llocs de control de l’ajuntament i els càrrecs principals del Movimiento- i la vida cultural –exercint, junt amb el clero, la censura sobre la, diguem-ne, alta cultura, posseint la premsa local, organitzant al seu gust les festes de la ciutat...-. Aquestes famílies (els Bau, els Fabra, els G, els T, els F –no vulll citar-ne els noms complets per no ofendre alguns dels seus descendents que no han tingut la culpa del que feren els seus antecessors ni actuen com ells ho feren-...) impediren durant dècades la instal·lació de qualsevulla empresa que pogués fer-los la competència en la captació de mà d’obra. Ajudades de prestamistes i advocats, arruïnaren molts pagesos i parcers del Delta fent-los préstecs sobre la collita amb condicions lleonines. En comptes de reinvertir els guanys extraordinaris que això els permetia, els posaren en els molts bancs que hi havia per a invertir-los en altres llocs o especular amb ells.
En resum, aquestes poques famílies, el “búnquer baldaneta”, com les va batejar l’escriptor Manuel Pérez Bonfill, secundades per elements quasimafiosos al capdavant de les comunitats de regants, per prestamistes sense escrúpols i per advocats venals, tenen gran part de la culpa de la situació en què es troben les Terres de l’Ebre que tant diuen estimar. I aquestes famílies foren el nucli dur de les forces vives dela Dictadura a la nostra ciutat.
En aquells anys foscos, les poques empreses industrials de la ciutat, en mans d’algunes d’aquestes famílies, pagaven salaris de misèria i estaven farcides de “xivatos” que feien punts davant del patró vigilant la disciplina dels companys i de les companyes, que rebien un tracte digne de l’època feudal. N’és simptomàtic d’aquest tracte que la primera mobilització obrera de la nostra ciutat, en els anys de la transició, fos una “serp” que va recorrer la fàbrica, no demanant millores salarials o una reducció de la jornada, sinó de ser tractats i tractades “com a persones”.
Tots els alcaldes i els principals regidors de la ciutat durant la Dictadura foren membres d’aquestes famílies, fins a l’últim moment.
I íntimament unit en aquestes famílies de l’oligarquia tortosina estava el bisbat que rebé “bajo palio”, com si fos el Santíssim el general Franco el juny de 1966. un bisbat que no permetia certs espectacles, com el famós “Teatro Argentino”, si no li pagaven una butlla. Un bisbat que amenaçava des dels púlpits amb el foc etern els fornicadors i que tenia la catedral voltada de putes que, se suposa, també pagaven la butlla, ja fos en metàl·lic o en espècie.
Entre els uns i els altres, les festes majors es reduïen, per a la gent d’a peu, a la llarguíssima i pesada ofrena (de la qual era vox populi que un empleat municipal feia el gran negoci de l’any), l’insuls coso-iris i una vetllada de jotes a la Cinta i a la Mare de Déu del Pilar. Les famílies suara esmentades, mentrestant, muntaven els seus saraus exclusius, no sé si pagats o no amb fons públics, però en qualsevol cas insultants per al poble.
Eren anys en què només hi havia quatre escoles “nacionals” regides per mestres que practicaven amb entusiasme allò de la lletra i la sang i sis col·legis privats regits per monges i capellans que exercien la caritat cristiana deixant anar-hi xiquets i xiquetes “pobres” de bades. Això sí, estos xiquets i xiquetes, en uns col·legis, anaven a aules separades dels “de pago” o, en uns altres, s’hi barrejaven, però no podien entrar en els “rebañitos del niño Jesús” i congregacions similars.
Tot això, més enllà o més ençà del que argumentà la comissió promotora de la moció popular, és el significat profund dels símbols que demanava d’eliminar. Si algú considera, després de saber-ho, que estos símbols mereixen continuar on estan i com estan, que em perdone, però penso que té la sensibilitat humana d’un Panzer.
Juli Loras
Mestre d’escola
