dilluns, 18 d’octubre de 2010

Sobre símbols i monuments franquistes

Xavier Garcia, periodista i escriptor
publi
cat a la Veu de l'Ebre el dijous 14 d'octubre de 2010

El Casal Popular Panxampla, de Tortosa –que aquests últims anys està animant la vida cultural, cívica i social d’aquestes terres del sud- presenta aquests dies la campanya per intentar –a través d’una moció que serà debatuda al plenari de l’ajuntament tortosí, el novembre, i que ja ha aconseguit dues mil adhesions- modificar la política d’exaltació simbòlica i monumentalista que el franquisme, arran dels seus “25 años de Paz”, a partir de 1964, va posar en marxa arreu d’Espanya, sembrant, per tant, Catalunya (que havia estat “liberada” l’abril de 1939) de tota la simbologia que coneixem: creus (apropiant-se també del símbol màxim de moltíssims cristians catalanistes que pagaren igualment la seva fidelitat a la República), àguiles imperials, eines del treball, etc.


En fi, la vella història que coneixem. El Memorial Democràtic de la Generalitat ha presentat, també darrerament, l’inventari de tota aquesta simbologia monumental arreu de Catalunya, essent Tortosa i el conjunt de les Terres de l’Ebre l’indret del país on més se’n troba, encara, tot i haver passat trenta-cinc anys des de la mort de Franco, tants com els que durà el seu règim.


Què ha succeït, doncs? A mesura que avançava la democràcia en tots els seus estadis –local, autonòmic (nacional, des del nostre punt de vista) i estatal)-, el món polític, pel que fa a la simbologia externa de la llarga etapa anterior, féu vàlida l’opció del consens dels grans partits de la transició (reformes, sense trencadissa), que, per una banda, no remenava més l’origen de la confrontació ideològica que havia dut al “Alzamiento Nacional” (la mare de tots els ous hispànics) i, per l’altra, per tal de no inquietar més l’estament militar (que poc després dels pactes en aquest sentit, de 1977, donava el cop d’alerta el febrer de 1981), mantenia en peu, ben visible per a qui ho volgués veure, tot aquest conjunt monumental, el qual, certament –tant per als qui van ser derrotats en la guerra, com reprimits en la dictadura que la seguí, així com pels fills dels vençuts, conscients del que havia passat-, no era pas el signe de reconciliació desitjable, i menys en època democràtica.


Ara, doncs, els néts dels antics vençuts –quan ja han passat ben bé setanta anys d’aquells episodis- alcen la veu per recordar al conjunt de la classe política que no poden mantenir més la ficció, sota l’excusa de no alterar la convivència, de continuar tenint erigides formes escultòriques i símbols de clara procedència dels feixismes i militarismes europeus dels anys vint i trenta del segle XX, aquells que ajudaren decisivament a derrotar la República espanyola i les autonomies basca, gallega i catalana.


El monument en bronze al mig del riu, a Tortosa; el nom de Joaquín Bau a l’Institut de Batxillerat d’aquesta ciutat i, en fi, el barri amb el nom de “13 de gener”, recordant l’entrada de les tropes vencedores, són, entre d’altres, mostres d’un passat que van ser instal·lades als espais públics amb la finalitat de recordar a tothom (i sobretot als perdedors) que allí hi havia hagut una “Victoria” , que es mostrava inapel·lable, tot fent oblidar que allí també hi havia hagut una Batalla de llarg alè, de gairebé tres anys, els del conjunt de la guerra, els supervivents de la qual no podien de cap manera suportar la pervivència en marbre, ferro o pedra d’aquell record amarg.


Tot i els esforços de fer reviure la memòria històrica, la indiferència generalitzada per a conèixer la complexitat d’aquells anys i els càlculs o interessos partidistes (cadascú els seus) no haurien de fer caure novament en l’oblit aquesta petició raonable i justíssima de desocupació de l’espai públic de símbols i monuments imposats “por derecho de conquista” per part d’aquells que ja vam patir prou i que, com les seves víctimes, ja formen part de la Història, recent i malaguanyada, d’aquesta Pell de Brau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada